"Con una pintura propia sin plagio pero con mucho duende y pasión por decirlo".
Guillem Roche
Testimonios sobre la pintura de Guillem Roche
ARTUR RAMON NAVARRO
el punt avui .cat CULTURA 30 maig 2014 2.00 h
"Un bucle de postmodernitat ple de mimetismes massa evidents i de molta retòrica mentre s'anuncia la mort de la pintura, que com Godzilla ressuscita a cada assassinat. Entre tant caos, a vegades t'il·lumina una veu nova. És el que em va passar visitant la mostra de Guillem Roche La hibridació del guillemisme, al centre Centre Cultural Calisay d'Arenys de Mar. A més, a través de l'amic Santiago Mallafré de la malauradament desapareguda llibreria Canuda, vaig conèixer l'artista. Un home que sembla una vella estrella del rock –de fet ve del món de la música– però que té la humilitat dels més grans. Em diu que pinta perquè li agrada mentre miro els seus quadres que no et deixen indiferent. Colors primaris en formes que vénen del naïf i del còmic dins un món personal on al darrere hi ha tanta literatura com vida. Em fascina El trist i desconcertant enterrament de mi mateix, que em remet a Patinir i a El Greco i al que Picasso pintà banyat en blau del seu amic mort Casagemas. Tot amb un punt d'ironia, la mateixa que trobem a Askaratarakatisquis, on pinta un torero crucificat envoltat de personatges delirants. Roche juga amb el fragment i el conjunt i dota de molta informació cada un dels seus quadres. Quan marxo comparo el seu rostre amb el del seu autoretrat de colors fauves i penso que només la pintura m'interessa quan és una celebració de la vida i a vegades terapèutica".
Tomás Villanueva
Hace varios años que conocí a Guillem. Como casi todas las cosas importantes de la vida fue puro azar. Coincidimos en la terraza del Ateneo de Arenys de Mar. Él leía mientras tomaba café, yo hacía lo mismo. A mi me gusta la novela negra. Él, buceaba en lecturas profundas. Cosas del espíritu, del alma, del ser o no ser. Supongo que algunas esotéricas que escapaban a mi discernimiento. Tuve e honor que me invitara a ver una exposición de sus pinturas. He de reconocer humildemente que no entiendo nada sobre arte pictórico. Pero lo que si entendí, fue las emociones que me provocaron su colorido, sus inquietantes personajes, medio humanos, medio animales y algunos demoníacos. De nuestra amistad me beneficie por que mi amigo me prestó un video donde él actuaba como cantante en un homenaje a un monstruo de la canción cubana. Benny More. Guillem iba vestido como un guayabero cubano. Camisa y pantalón blanco holgado. Quedé asombrado de sus desenvoltura, elegancia y por que no decirlo, de su voz cadenciosos y sus movimientos criollos y sensuales. A veces le embromo diciéndole que será famoso cuando haya subido a la temida barca Caronte. Él me sonríe con esta sorna tan catalana que posee. Contrariamente a lo que le digo, deseo fervientemente que sea reconocido como artista, ya que como amigo hace tiempo que tiene mi más sincero reconocimiento. ¡Suerte querido y admirado Guillem!
Santiago Mallafré
" La espiritualidad, la magia, la infancia, la ternura y lacanalla se encuentra en la obra pictórica del maestro Roche. En su pintura agresiva aveces, delirante y otras con gran carga erótica me transporta lúdicamente a otras latitudes... En fin, mi querido amigo y maestro, tu obra siempre explosiva es de una creación total y pasión infinita".
Antoni M. López Casals
Després d’unes canyes i d’una llarga conversa sobre música i pintura, amb molt de feeling, em convidà al seu apartament per veure la seva obra. La sala-estudi era plena de quadres. L’habitació era plena de llibres, discos, quadres, l’ordinador i la llitera elevada.
Em va mostrar retrats i gravacions de les seves actuacions musicals com a solista llatí en diverses formacions laietanes (entre elles amb Víctor Amman, traspassat aquest febrer).
A la terrassa hi havia instal.lat el cavallet amb una tela a mig pintar i pinzells plens de pintura de tota mena, amb tubs de colors esparsos damunt la taula i les cadires.Vam fer unes copes de vi i comentarem els seus retrats, l’estil, el simbolisme. I aprofitant la llum solar es va posar a pintar el quadre mig acabat. Jo me’l mirava admirat. Semblava que els colors li sortissin dels dits, del cap, del nas, les orelles... A poc a poc el quadre anava prenent formes i colors d’estil psicodèlic, surrealista, naïf. La iconografia em recordava les obres del Bosco i Brueghel. Mentre pintava comentàvem les imatges i com les veiem des de la nostra perspectiva. Semblava voler implicar-me en la seva obra.
Hem fet moltes canyes, infusions i dinars a casa i als restaurants. Com ahir mateix. Espero que l’amistat continuï per molts anys. I que la seva pintura sigui reconeguda. Malgrat l’efecte del Parkinson té una activitat i una consciència envejable. Salut, amic! Antoni M. López Casals
